06 de juny 2015

No és temps de canvi. És temps de ruptura.


27S. Per la Ruptura. Constituents i rupturistes. 
Més enllà de confluències, creant poder popular.

Som molt plurals. Segons com (i cal que sigui molt sovint) coincidirem en els carrers i a cada cantonada (les lluites, les complicitats, les afinitats electives), fins i tot inventarem formes i maneres de compartir relats institucionals (d'oposar-nos a un govern, de governar-nos, de programar, de preguntar, de resoldre, de discrepar i de sumar). I per fer tot això no caldrà temptar l'abisme, ni forçar la casa comuna (electoral, contingent, inestable i competitiva). 

Som molt plurals i ens agrada la dialèctica del canvi i de la ruptura. Però no entrarem en l'elecció mecànica entre el país i la classe, per què la classe que som és la que determina el país que volem. I serem antagònics amb el (des)ordre que ho domina tot (i que no és només el que representa el partit del govern de torn). Els corrents de canvi es multiplicaran dins d'un tauler d'escacs a on es jugaran les partides pautades de l'agenda electoral. I quedarà el sentit de la ruptura com a mot d'ordre i batec que ho pot desbordar tot. 

Som molt plurals. Si us plau, no abusem de la paraula 'confluència', convertint-la en un marca electoral conflictiva. Per alguns és temps de canvi. Per uns altres, nosaltres, és temps de ruptura i ho volem tot. I canviar -ara i aquí- vol dir trencar.




Per nosaltres aquest poema és practicament el programa de ruptura.
Llegit per l'autor, Enric Casassas, a l'Aliança del Poble Nou, el dissabte 10 de gener. Per la ruptura. Amb la Crida Constituent, per la unitat popular.


POEMA SENSE TÍTOL
a Meritxell Sales


...els arbres caminen, els descampats imploren, les idees es passen la pilota, els cotxes van amb autobús, els verbs s’aïllen o se’n van sols, els reis de la baralla comencen a ocupar-se de fer-nos el dinar, la revolució respira, els rellotges prenen el sol, el cinema s’amaga a la butxaca del pòtol aquí present, el gerro de les flors entra en òrbita, la realitat s’aparta i deixa lloc perquè arriben els poemes i la realitat és la realitat i sap reconèixer la realitat quan la veu, les veus s’apaguen, s’alça la veu, la policia abandona el barri, el barri vibra, reapareixen misteriosament antigues construccions enderrocades, es liqüen les clavilles d’afinar la guitarra i un rierol de dos dits s’emporta les muntanyes una estona, la part del codi genètic dels humans que governa l’instint de treballar rep una mutació anarcoide a fi de poder anar per fi per feina, se suïcida l’organització mundial de la salut, la policia abandona la comarca, la comarca arrenca uns passos de dansa, reapareixen misteriosament bones idees que hom creia incinerades, tot el que tenia sentit agafa sentit, la lluna agafa el tramvia, les heures s’aferren a les parets, el doctor constata que estem vivint la infància del mag, que som contemporanis de la infància del mag, que els desplaçats som els únics que sabem on sou, que reconquistarem el castell del feliç o del fèlix o de les meravelles i el deixarem obert, que en mig matí es poden agafar molts anys d’avantatge, que tot el que portem a la sang són missatges, que alguns empestiferats han sobreviscut perquè havien de fer córrer un senyal, que el senyal ha arribat, el barri vira, el barri abandona la policia, la veu alça veus apagades, la realitat veu la realitat i els poemes arriben a lloc, l’òrbita entra al gerro de les flors, els arbres caminen, la mastegada inarrugable dels intersticis suposadament futuristes li fa mal, a la dona, li fa patir els entrespais, unes motos fan córrer la cremallera fatídica, les semifuses i les fuses fugen de totes les partitures i vénen volant a ajuntar-se en tropell com una plaga de llagostes de juliol a la terra alta, les intempèries arrelen i algú dóna la mà i porta a casa...

27S. Per la Ruptura. Constituents i rupturistes. 
Més enllà de confluències, creant poder popular.

28 de maig 2015

Fins aquí hem arribat ( i tot just comencem ). Crònica vivèncial d'una dissidència.


Amb tot l'afecte per Toni, Xavi, Àngels, Ruben,Teresa, Natx i per uns quans més als que no voldria comprometre. Als proscrits!

A la recerca de...


Amb els ecos persistents de les darreres eleccions municipals, a manera de balanç imperfecte i desordenat, intentarem deixar constància d'algunes claus entre personals i col·lectives, entre semi-partidistes i del tot inclassificables, sobre el nou escenari de la lluita de classes (permeteu-me aquesta expressió), dels paisatges para-polítics i del renou que batega des de les canonades de la política de xerrameca (ara en diuen confluència) i des de les institucions del saber popular (bars, tavernes, muntanyes, colles i organitzacions de pedra picada). En clau de present, primer de tot, ressenyar que el règim ha rebut una bona clatellada. Les esquerres s'obren pas en el món municipal i arreu de l'estat. Els punts neuràlgics de la corrupció viuen l'esclat del bipardidisme. Bones notícies. Important triomf de l'esquerra plural a la ciutat de Barcelona amb l'afegit notable de la irrupció de l'anticapitalisme en el saló de plens. Avenç de les esquerres de manera diversa i amb geometries variables. Un pas endavant per canviar les coses d'un present que semblava congelat. En aquest context, intentarem fer un balanç del que es pot considerar una dissidència personal i, amb bona part, compartida amb altres companys i companyes.
A la manera d'un exercici d'estil entre narratiu i poètic, entre memorialístic i cartogràfic, farem una mirada retrospectiva cap a alguns instants polítics del 2007-2008. Els temps eteris de la sonada oficialització de la crisi sistèmica, dels primers moviments d'un cert sobiranisme de base social ampliada, de l'emprenyament individualitzat, de la pre-indignació magmàtica 15M i del desgast tripartidari en la política catalana.
El buit de l'esquerra, dita transformadora, plantejava la necessitat de refer el fil (quina errada, el fet de no tenir el fil prou tensat per culpa del debat etern i esteril entre el possible i la revolució de l'ara i aquí i d'una història materialment reivindicable). El fil roig. La matèria tangible en forma d'organització. 

El subjecte perdut.


La recerca d'un subjecte perdut (la classe, el poble, els partits, el partit, el front, la xarxa, l'autonomia, el relat, el municipi, el comú, la celebració del col·lectiu, la lírica textual, l'academicisme, el laboratori, els clàssics, el referencial contemporani). Sortir del foc i caure de grapes en les brases d'una foguera intermitent. Abandonar un trajecte crític ple i ric d'experiències, entre fidels i dissidents sortides del tronc del vell comunisme -versió esquerrana- i d'un ecologisme entre declaratiu i arrelat en un territori de resistència. Sortir de la paràl·lisi orgànica, del treballar per l'agenda electoral, de la marca per la marca, del justificar l'injustificable, del concurs governamental incondicional o matisadament crític. Sortir de la relació partit-marca, prospecció demoscòpica, estructura professional, forma empresa, delegació, buidor ideològica. Sortir. Seguir el fil roig. Temptar l'abisme i retrobar els ponts d'un marxisme plural, càlidament heterodox, llibertàriament obert, excitant per vivencial (Bensaïd, Löwy, Romero, Harvey, Jameson). Alimentar les afinitats electives amb el materialisme romàntic i emancipador (Benjamin i la diàspora), tastar la rotunda aposta per la superació del cartró-pedra de les tradicions suposadament confrontades (Victor Serge), redimensionar el POUM, Nín, els anònims militants de la cultura de poble i barriada. Pensar que tot plegat basteix un edifici imperfecte i impur, del tot emancipador, amb els signes del feminisme, l'obrerisme, els sobiranismes múltiples, l'internacionalisme elemental. Recuperar sense prejudicis la dialèctica del local i el global en un esclat de connexions entre el país, la classe, els projectes al marge, la idea gramsciana (i no tant gramsciana) de l'hegemonia, del forjar espais de contrapoder i de construcció del present sense esperar "el gran dia" del cop de puny o de les urnes victorioses. Fer com si res, viure dins de la profunda ingenuïtat del que va fent, de la formigueta que llegeix quatre coses, n'escriu quatre més, les canta, les balla, les sopa i les dorm. 

L'espectre va de vacances.


Amatent als moments de canvi anunciats o per venir. Vindicant l'espectre i fent pedagogia d'aquesta aparició insospitada. Bregar per la complicitat, la vella i bella reunió de camarades que són amics i conspiren, que s'equivoquen i que encerten. Gent que imagina el retorn dels bons instruments, actualitzats, grans i efectius. Revolucionaris. I de sobte, l'engany o la pura ignorància de trobar-te justament allí a on no vols. Descobrir que la colla ja no és cap colla, que el desig de ruptura es transforma en la cursa més inversemblant cap al poder abstracte, postmodern, populista i televisiu, unionista del vell estat que es vol reformar, profundament contra-revolucionari per què senzillament contraprograma i cartografia el negatiu de la imatge del lloc de la unitat popular, del sindicalisme rebel, de l'assemblea de la cantonada, de la gent que defensa el país prohibit com qui defensa el que és personal i proper, com una continuïtat lògica de la cervesa compartida i de la mirada col·lectiva damunt del que som com a classe, vers el nostre passat que és present. I la nul·litat acadèmicista prepotent -de que viu fora d'aquests bars i de les muntanyes que ens configuren, de la gent que respira lluny de l'aristocràcia saberuda i de la musculatura telemàtica publicitada- . Resoldre el nus. Marxar a temps i tocar el dos, alegrement -per sort i per ventura- d'una ensarronada partidària sectària curiosa que hem sabut desxifrat a temps. La secta "dels que tracten de secta als que no viuen tant il·luminats com ells", autoreferenciats per liderar l'absurd. Sortir d'un oracle maquinal que promou personatges, destil·la propaganda, inventa figures, vesteix i desvesteix sants, invoca la més estrambòtica i instrumental de les unitats. La gran farsa d'allò que sembla i que no és. Ni procés, ni constituent. Una caricatura. Dispositius de promoció, de compra i de venda. Figures amb nom. Figurants anònims. De bolit i a ritme d'enquesta. Perduts. Utilitzant sense escrúpuls els peons d'un joc d'escacs constant. Maltractant i exprimint gent respectable. Apoteosi de la maniobra.

Sortir i respirar. 


Sortir i veure que tot allò que temptes en solitari, en petit grup, en els espais dissidents, no és més que aquesta realitat que ara en diem unitat popular, que obre ajuntaments, que trenca axiomes sobre la pretesament escindida estructura de les classes populars, que re-configura el sentit d'un país en favor de la nostra classe. La classe universal. Hem fet el que tocava. Possiblement ens tornarem a equivocar. I què? Som lo que sembrem, estem al bar, a la feina, a la muntanya, som formiguetes, passem de llarg dels cants de sirena, de la xerrameca, de la gran acadèmia de les ciències socials. L'estem fent grossa. Som part d'una crida que és unitat popular i som internacionalistes per procedència, per present i per futur. Entre el canvi i la ruptura. Entre la xerrameca o la ratafia propera i amable. Hem decidit seguir la llarga marxa de les formiguetes. No ens hem equivocat tant. La xeringa del poder que vol venir ja no ens alimenta. Encara sabem saltar, cantar, ballar i escoltar els signes del carrer. Allò comú que ens configura. Salvem els mots. Bon vent i barca nova! No amaguem el somriure d'aquesta nova saba que s'estén arreu dels Països Catalans i que impugna el present. Impugnar, és a dir, capgirar la història. La història universal.


Nota: 
Aquest no és un article categòric. És vivencial. Si voleu és, fins i tot, existencial. Per tant, amb les coses de la vida de cadascú, millor deixar-les com el que són: Subjectives i amb gran marge d'error.

10 de març 2015

Municipalisme de ruptura a Premià de Mar i de Dalt.



"...Seras la clau que obre tots els panys"
Vicent Andrés Estellés.

2015, a les dues bandes de l'autopista: Crida.


S'acosten les eleccions municipals però les expressions organitzades del municipalisme de ruptura ja fa molt temps que multipliquen les seves bases i s'arrelen en els barris, pobles i comarques. En un context de transformació del mapa social i polític (i no només en termes electorals), les propostes que malden per una construcció del comú des de la base i més enllà de formes tradicionals d'agregació, es visualitzen i prenen formes de nou tipus. 

A l'empenta i al desenvolupament de les CUP a molts municipis i arreu dels Països Catalans, hi afegirem les experiències de les Candidatures Alternatives del Vallès i d'altres formacions amb geometria diversa i denominacions diferents que proliferen en el territori. Assistim a noves propostes que amplien i/o complementen el marc de les CUP i de les CAV i que aspiren a obtenir representació municipal o a consolidar-la. Són forces que fan de la presència institucional un component més del que ha de ser un projecte de ruptura, de construcció del país des del carrer, de confluències múltiples entorn de les respostes i de les resistències socials, ecològiques, de gènere, nacionals i democràtiques. 



Construir des de baix -i no fer les coses a l'inrevés i des de dalt amb formulacions piramidals més o menys carismàtiques- és un dels aspectes determinants del municipalisme de ruptura. Un municipalisme que parteix d'una visió de la política i del país entès des de la proximitat, des de les xarxes teixides a base de lluites i determinació militant i cooperativa. Una idea del municipi com un embrió d'una altra institucionalitat que cal fomentar, inventar i recrear. El municipalisme de ruptura és el complement d'un projecte de fons davant de les crisis del capitalisme, davant de la pèrdua de la(s) sobirania(es) i enfront d'un contramodel de societat que engloba l'àmbit local, nacional i global. 


Més enllà dels debats sobre les alternances i canvis de color (conjunturals o no) que marquen el moment electoral, l'empenta i la raó de ser d'un municipalisme d'aquestes característiques és el de ser part d'un relat i d'unes pràctiques de signe constituent en relació a les formes i als continguts de la política local. El municipalisme de ruptura ha de conjugar desobediències, experimentacions al marge de les lògiques i de les rutines que han conformat els afers municipals i una determinació per saber estar a on li correspon en relació als encontres i als desencontres entre moviments socials, plataformes, vida institucional, administració i la creació quotidiana de la comunitat. Aquest saber estar passa per inserir el municipalisme en relació amb els extramurs de la política convencional i en com establir complicitats amb les demandes que aquesta genera. Els regidors i regidores del municipalisme rupturista són (i han de ser) els altaveus a la sala de plens d'una l'alternativa teixida en els contorns de l'ajuntament. Sense aquest teixir l'alternativa, sense una vocació i una pràctica continuada a peu de carrer, en els moviments socials, en els espais alliberats i en la construcció d'eines comunitàries, difícilment podrem parlar de municipalisme, de ruptura i d'unitat popular. 


Amb aquestes línies d'atenció, experiències de quatre anys enrere com Crida Premianenca o de creació recent com Crida per Premià de Dalt, es sumen a l'ampli moviment del nou municipalisme. Un municipalisme que incorpora formes i expressions derivades d'una impugnació radical de la política convencional. Anem-nos acostumant, doncs, al sentit i al significat de verbs i expressions com "capgirar", crides i les més diverses formes d'unitat popular, des de baix i a l'esquerra del possible.


05 de febrer 2015

Per la ruptura

Més enllà de les legítimes aspiracions unitàries per una esquerra política, social i cultural que avui està dispersa, convé trobar els instruments més adients en el ara i aquí, en aquest país, per la nostra classe i per la defensa de les sobiranies que conformarien una resposta de conjunt: nacional, social, democràtica, ecològica, de gènere i de tantes variables com les que ens disposa aquest present d'interrogants, recerques i necessària acumulació de forces. 

Unir amplis espectres de contestació i de resistència, de carrer, de plaça, de moviments, de plataformes, és possible i no passa única i exclusivament per la lògica electoral del "guanyar" a qualsevol preu i de situar-se en els eixos de l'alternança exclusivament partidària i telepolítica. Els parlaments, els ajuntaments i els dispositius institucionals poden ser espais-caixa de ressonància de tantes protestes i alternatives com calgui. Dit això, és temps de ruptura, de disputa d'hegemonies, de treballar a fons l'eix social-nacional en clau de trencament de la transició i de la seva "cultura" (CT) i de clara demarcació en quan als significats esquerra/dreta i la realitat sempre complexa i variable però realment existent de la lluita de classes. Afegirem els dubtes, objeccions i perplexitats que pressuposa l'aparició de tendències "redemptores", hiperliderades, populistes i adaptables a l'ordre i a la demoscòpia (cas de Podemos, a nivell d'estat, tot i els esforços de tanta gent crítica, anticapitalista, d'esquerres i honesta, que fan el que poden per evitar una deriva cada vegada més i més desorbitada cap al bipartidisme de nou tipus). 

En aquest context, ressenyem algunes iniciatives orientades a la construcció de nous subjectes d'àmplia concurrència. El cas del Procés Constituent, per exemple, que es debat entre "la gran coalició guanyadora" o una opció marcadament rupturista en consonància amb el propi ideari del mateix Procés. L'intent d'aglutinar entorn la marca Guanyem, al conjunt de l'esquerra barcelonina per fer front a un model de ciutat llegat per governs plurals de l'esquerra -amb preeminència socialista- i reforçat per l'actual govern Trias. Una temptativa, la de Guanyem, que agrupa parcialment a l'esquerra entorn de la figura d'Ada Colau i a la mutació de l'espai d'ICV-EUiA al costat de Podemos (amb la baixa justificada de la CUP i el seu entorn, més centrats en mantenir un projecte de base, vinculat a les lluites i al marge de les estructures convencionals de l'esquerra majoritària). I a la fí, tornant a l'àmbit de Catalunya, l'espai obert i renovat de la CUP i d'una bona part de l'esquerra anticapitalista i del municipalisme alternatiu, proposant una nova eina electoral que expressi dissidències, alternatives i projectes de país en clau de ruptura constituent, disputant l'hegemonia al conservadurisme de CIU (i dels seus socis republicans) en tots els camps de les lluites socials i democràtiques. 

Des d'aquest blog tirem per aquí, ens sumem a la proposta Per la Ruptura i seguirem vinculant el municipalisme de base, les sobiranies múltiples, la classe, l'internacionalisme i el país, en un relat compartit de política i cultura de l'emancipació.

En David Caño ho ha escrit molt bé i recomanem el seu article:

Tot el que pot passar és que pot passar de tot

La revolució no és allò que creieu, l’organització a la que pertanyeu o la que voteu;
és allò que féu durant tot el dia, és la vostra forma de viure
Jerry Rubin a ‘Do it!’
Acte de la CUP a Barcelona / JORDI BORRÀS

Uns versos de la María Leach per títol i com a conclusió. Estem en un temps d’incerteses on sembla que tot és possible i alhora que cada gest polític que assumim podria ser determinant o condicionar la fita posterior. L’emergència social és quotodiana i la necessitat de donar respostes a un sistema cleptocràtic on la política institucional s’ha posat al servei d’una minoria de privilegiats mentre la població pateix és més que evident (Catalunya és líder en desnonaments, un 30% de pobresa infantil i més d’un 25% d’atur). En aquests darrers anys de “les crisis” uns pocs han multiplicat els seus beneficis exponencialment mentre la majoria (mal)vivim la precarietat i veiem com els serveis públics, les conquestes socials i l’estat del benestar s’esmicolen. La democràcia sembla només una broma dels grecs mal entesa i ja no ens referim a privatitzacions o externalitzacions concretes sinó a la mercantilització de qualsevol esfera de la nostra vida: què mengem, on vivim, com podem estudiar o aconseguir el tractament mèdic imprescindible, en quines condicions treballem, quin model d’oci consumim/reproduïm, o fins i tot, com podem pagar l’aigua que bevem o la llum i la calefacció que necessitem pel nostre dia a dia.
Durant aquests últims anys, doncs, i en conseqüència, ens hem preocupat d’investigar i destapar qui són aquesta minoria de rics que condicionen les nostres vides en cada decisió que prenen, quines són les xarxes i entramats de poder invisibles que gestionen les ciutats i ideen les polítiques globals que ens sotmeten… però poc hem analitzat com hem esdevingut massivament tan vulnerables, tan obedients, com hem arribat a aquesta situació de dominació i obediència? Cert és que ens hem mobilitzat i hem expressat el nostre rebuig i indignació davant el règim polític actual i les mesures d’austeritat imposades per la Troika, des de les vagues generals a les marxes per la dignitat, des de les lluites en defensa del territori a les marees en defensa dels serveis públics, des de les ocupacions de les places del 15M als aturaments de desnonaments de la PAH, experiències autogestionàries i creació de (micro)alternatives com a contramodel… però no hem aconseguit revertir les envestides neoliberals i el seu segrest de les institucions alhora que els horitzons que es besllumen com pot ser el TTIP no són gaire esperançadors.
Segurament, les polítiques aplicades i els consensos/pactes arribats en aquests darrers 35 anys hi tenen molt a veure a l’hora d’observar la capacitat de reacció i de donar resposta a la situació en la que ens trobem actualment. La Cultura de la Transició (CT) és el terreny de joc establert, allò que defineix el règim del 78 i ofereix la normativa des d’on poder jugar o participar (democràcia institucional-representativa, pau social promoguda per un sindicalisme pactista, acords dins l’acadèmia, en els mitjans de comunicació i en una manera d’entendre i produir la cultura dominant… etc). És a dir, la tendència ha estat potenciar els òrgans de representació (la paraula) per sobre dels espais d’empoderament popular, tan vius, forts i dinàmics com havien estat i menystenint tot allò que defugia el terreny de joc delimitat -les pràctiques no institucionalitzades, la contracultura i l’esponteneïtat i el conflicte que es dóna sempre als marges d’allò pactat i establert- ja sigui dins l’espai públic o en oposició a la legalitat vigent (moviment antimilitarista, okupacions i moviment desobedient pel dret a l’habitatge, plataformes en defensa del territori, lluita contra la repressió, contra l’homofòbia i per les llibertats LGTB).
D’aquesta manera s’ha anat instaurant la cultura de la delegació, d’una representació cada vegada més opaca i tancada, on els “representants” s’han anat allunyant dels “seus representats” i s’han acabat convertint en una mena de gestors de la impotència i d’apaivagadors del conflicte social. És així, com s’entén el descrèdit cap a les institucions, com ha augmentat la passivitat i ha anat disminuït certa tradició assembleària, participativa, autogestionària, combativa i horitzontal, dins el teixit associatiu i popular, en el món laboral i urbà.
D’aquesta manera s’ha anat acumulant el poder en poques mans, a nivell global i a nivell local, tot legitimant la CT, el règim del 78 i el sistema socioeconòmic actual. A Catalunya, això s’ha concretat en els vint anys de l’era Pujolista, les polítiques liberals desenvolupades pels dos Tripartits i el Govern dels millors del president Mas. Són múltiples i nombrosos els exemples on pot demostrar-se fins a quin punt aquest consens ha estat real i ha dominat la política catalana (l’oasi català) sense qüestionar en cap cas les dinàmiques i lògiques de la CT, fins que el 15M arriba i ho sacseja tot.

Del Ningú no ens representa a l’Assaltem les institucions

Ho deia Galeano: “Si les urnes servissin per alguna cosa ja haurien estat prohibides”, i no li falta raó. Tres mostres de política relacionades amb les urnes.
1. “Els nostres somnis no caben a les vostres urnes” deia una de les consignes més conegudes del 15M o “No som mercaderies en mans de polítics i banquers” deia una altra. Amb l’ocupació de les places neix quelcom nou pel que té d’híbrid entre allò organitzat, la cultura de la resistència acumulada en les darreres dècades, i un despertar polític col·lectiu fruit de la indignació i la desesperació per un règim polític que entra en xoc, en coma tècnica, que es converteix en una esmena a la totalitat a la CT. Fase expressiva de moviment, embrió de futures propostes i mobilitzacions i un nou imaginari que aporta la lògica del comú, del nosaltres, tot renunciant als lideratges pel perill de “representació” i/o “mediatització” i presenta una concreció multinivell entre allò que exigim (mesures urgents) i allò que volem (qualsevol concreció ja limita les nostres espectatives i possibilitats). Aquesta és l’herència que el 15M deixa, qüestionament profund de les formes-de-vida, gestos irreductibles i moltes incògnites i possibilitats. Sens dubte, això connecta, ho volguem o no, amb el debat actual, post15M, sobre l’assalt a les institucions, la política de partit o l’absorció dels moviments sense caure en la representativitat. Res nou sense que res sigui ben bé el mateix, del municipalisme de transformació al cavall de troia de les CUP al Parlament, de la Confluència de Guanyem a Podem(os).
2. El Govern català prohibeix el multireferèndum en la legislatura del dret a decidir. Paradigmàtic i plenament conseqüent, la independència serà lampedusiana o no serà, sembla afirmar Artur Mas quan envia els Mossos d’esquadra a retirar les urnes, operació arriscada políticament que supera sense excessius costos, els mitjans de comunicació oficials i obedients fan el silenci, ERC acata -novament, com amb els pressupostos antisocials- i les postures que auguren només una independència de caire identitari surten reforçades davant dels qui s’esgargamellen explicant l’oportunitat que representa el “Procés” per conquerir sobiranies.
3. La legislatura del dret a decidir i el consens que fins ara ha girat al seu voltant, acaba el 9N. Data majúscula per tot el que arrossega, abans i després, el simple gest d’introduir un paper dins d’una urna. Queda demostrat que els governants de l’Estat Espanyol, aixecat damunt dels tres pilars: la monarquia, la unitat nacional i la propietat privada/economia de mercat, sempre prohibiran qualsevol expressió democràtica lligada al dret a decidir o d’autodeterminació. Demostració palpable, empírica, del què vol dir la demofòbia, silencis majoritaris que arriben amplificats perquè no arriben, que diuen molt sense dir res, que criden al buit de les paraules inexistents. Dos milions de persones desafien l’estat i es mobilitzen un diumenge per dur a terme un simple gest que té més de simbòlic que de legal. Això també és una rebel·lió democràtica i com a tal s’hauria d’anomenar, i defensar, sense acomplexament.

De la Cultura de la Transició (CT) a la Cultura de l’Emancipació (CE)

Arribats en aquest punt, com plantar cara a aquesta crisi sistèmica, a les elits europees que estan sembrant el sud de misèria, imposant l’austerici i una deutocràcia letal per la majoria de la població mentre el règim del 78 agonitza, la cultura de la transició implosiona, Grècia sembla rebelar-se i des de Catalunya es reclama exercir el dret d’autodeterminació?
Probablement, el més realista i viable seria abandonar el consens al voltant del dret a decidir i passar a la defensa de les ruptures/processos constituents, així propositiu i en plural, tot avançant cap a la cultura de l’emancipació. En contraposició a la CT basada en els valors del pacte social, la representativitat i la delegació, la CE aposta per la no dependència i la necessitat de trencar amb tot lligam que ens sotmeti. I aquest sotmetiment té a veure, en definitiva, amb les formes-de-vida que el capitalisme postmodern imposa -societat de consum hiperespectacular i model socioeconòmic depredador- mesclat amb un sistema de representació institucional -democràcia formal- carregada de casos de corrupció, d’abús de poder i sempre posada al servei d’una minoria de privilegiats.
Ens cal emancipar-nos d’aquest sistema de dominació per constituir aquest ser-nos(altres) que viu entre l’individu i la col·lectivitat, entre el jo i el que som en comú. I és evident, que això entronca amb el moment actual, amb la finestra d’oportunitat que se’ns obra al forçar múltiples ruptures constituents basades en aliances, en la cooperació, en el suport mutu i en la solidaritat però mai en l’homogeneïtzació i la subalternitat.
No podrà haver-hi ruptura sense desobediència ni desobediència sense activació popular que defensi un canvi radical en les polítiques hegemòniques que avui, des de fa 35 anys, i encara enrera, ens (des)governen i ens volen súbdits mesells. Desobediència per no condemnar la majoria social a la pobresa imposada per la troika, l’austeritat i el deute; desobediència per combatre les polítiques capitalistes urbanes globals i la legalitat que les justifica i sustenta si volem implamentar un veritable municipalisme de transformació; i desobediència per obrir el candau, per colpejar el taulell, per finiquitar l’estat-nació, el règim jurídico-polític espanyol, des de la diversitat de formes i relats que les ruptures constituents puguin prendre en cada territori, assumint el dret a l’autodeterminació i la superació de la constitució espanyola, mai la seva reforma, la que només un terç del Congrés de Diputats pot bloquejar.

I doncs, com activar la població?

Com forçar aquestes ruptures constituents, com crear aquest moviment polític per les ruptures i l’emancipació? En primer lloc, suposo, que hi té molt a veure el fet que la proposta sigui inequívoca i clara, que es comprometi en aquesta multiplicitat i alhora sigui capaç de convèncer, d’assumir compromisos veritables, demostrant un respecte i una generositat gairebé obsessiva, lluny de tacticismes i pugnes electoralistes i així esdevenir una alternativa contrahegemònica real i factible.
Una proposta com aquesta, en el marc d’unes eleccions plebiscitàries, que alguns defensem com constituents, hauria d’aconseguir enxarxar -mai fusionar ni absorbir- totes aquelles propostes, moviments, espais i organitzacions que des de fa anys, o des d’ara mateix, volen impugnar i destituir el règim, promovent una nova institucionalitat molt més democràtica i ètica, aconseguint generar un moviment rupturista per la conquesta de la sobirania plena que un procés constituent popular ens pot oferir si el forcem i estem a l’alçada. Amb tot, és evident, que aquest no pot ser un procés (des)constituent aïllat sinó que alhora s’entronca i ha de relacionar-se i vincular-se a la resta de ruptures constituents que poden dur-se a terme a l’estat espanyol i al sud d’europa, demostrant que hi ha alternatives al capitalisme i unes noves formes d’organitzar-nos i relacionar-nos a nivell local i supranacional.
En definitiva, si creiem que ara és el moment de produir canvis profunds i reals, més enllà de lleus reformes i de l’aplicació de mesures urgents i absolutament necessàries, caldrà que assumim, i expliquem, que ni Ítaca ni la “nova política”, es digui com es digui i sigui liderada per qui sigui, per molt que ens invoquin aquell horitzó màgic, dual, i esperançador, produiran els canvis profunds i reals que ens prometen. Tampoc, i posats a ser justos, aquests canvis vindran d’aquelles propostes carregades de raó i dignitat però que no aconsegueixin penetrar, fer-se comprensibles, il·lusionar i activar les classes populars a les que apel·len i es dirigeixen.
És l’hora d’omplir de continguts els significants, és l’hora d’abandonar les ambigüitats i fer un esforç més per no renunciar a res, es pot estendre la rebel·lió democràtica, des d’una alternativa al capitalisme garantint el dret a l’autodeterminació dels pobles, que ara mateix, i aquí, passa per proclamar la República Catalana.
Si no som capaces de teixir aquestes aliances, entre moviment popular, expressions/altaveus electorals i nova institucionalitat; entre ruptures i processos (des)constituents, haurem fracassat i potser alguns aconseguiran molt bons resultats electorals, fins i tot poden guanyar algunes eleccions, però els que hi sortirem perdent, malauradament serem els de sempre, l’enèssima decepció dels sempre, mentre els altres, els pocs, brindaran feliços pel seu triomf, que no té perquè ser, quina paradoxa, electoral.

25 de gener 2015

Syriza, Grècia i nosaltres


El triomf electoral de Syriza (coalició d'esquerra radical, segons els seus papers) obre una nova perspectiva per la societat grega i de retruc per als pobles del Sud de la Mediterrània. El fenomen Syriza respon a molts factors combinats que el fan diferent de qualsevol opció d'esquerres de la resta d'Europa. Uns anys de mobilitzacions sostingudes, moltes vagues generals i parcials i un procés de construcció de la pròpia Syriza en base a col·lectius "en ruptura" amb els partits clàssics a dreta i esquerra. Syriza no és una formació explícitament anticapitalista. En el seu interior hi conviu una gamma molt diversa de cultures polítiques que van des de sectors anticapitalistes (trotskistes, autonoms), ecologistes, ex-eurocomunistes, socialistes dissidents i molta gent independent. També cal ressenyar l'existència d'una esquerra revolucionària molt activa més enllà de les institucions (Antarsya) i d'un partit comunista de pedra picada. Tot això és un laberint. La troika apretarà fort per avortar aquest projecte i el propi projecte haurà de gestionar la seva pluralitat avui hegemonitzada per una línia més possibilista i propera a la realpolitik. Esperem que l'empenta d'aquest "vaixell de Grècia" impacti en altres pobles del Sud castigat de l'Europa del capital. La cursa per fer-se la foto amb Tsipras i les apropiacions mecàniques de l'efecte Syriza tot just comença. Al marge de quin sigui el grau de proximitat que generi aquest projecte, la millor lliçó en clau catalana hauria de ser que la construcció de projectes comuns no passa necessàriament per coalicions inestables o per reproduccions a escala. Les classes populars de Catalunya, dels Països Catalans, de les nacionalitats i països avui lligats a l'estat espanyol, necessitem impulsos de canvi i de ruptura amb expressions electorals variables i sobretot amb escenaris de lluita social multiplicats. Una lluita comuna amb Grècia, la de la sobirania popular front la troika, afecta a tota la gent de baix. Una diferència substancial amb Grècia és que per aquestes terres a més de la pròpia troika, la dreta local/nacional/estatal, la corrupció i la manca de democràcia real, tenim un problema addicional en forma d'un règim que desferma un cocktail letal de capitalisme i centralisme combinats. El vaixell de ruptura, per aquesta banda del mapa, ha de ser constituent, trencador i -com a Grècia- degudament plantat davant d'allò que vulnera totes les sobiranies. Sisplau, stop a la cursa de les apropiacions interessades i que el vaixell vagi al millor port. Tots som mediterràniament grecs i mereixem el millor dels trajectes. 

Una abraçada al nostre grec maresmenc Kino Herrero Rodriguez !